La velocitat, les pauses, la mirada i la vocalització eren correctes.
Hem acabat les presentacions d'imatges que faltaven i hem fet unes cartes d'agraïment a les padrines per tot l'esforç.
Us deixo aquí a continuació el text que vaig llegir del llibre Prent-te temps V. Moltes gràcies!
CONTE DELS SENTIMENTS
Heus ací que una
vegada es van aplegar en un lloc de la Terra tots els sentiments, emocions i
qualitats dels éssers humans. Quan l’Avorriment havia badallat per tercer cop,
la Bogeria, tan boja com sempre, els va proposar: -Juguem a fet i amagar?
La Intriga va
aixecar una cella d’intriga i va preguntar: -En què consisteix aquest joc?
La Bogeria va
explicar el joc i l’Entusiasme, entusiasmat, va ballar amb l’Eufòria. L’Alegria
va fer tants bots que va acabar per convèncer el Dubte i, fins i tot, l’Apatia,
a qui mai interessava res. La Veritat va preferir no amagar-se perquè, i si al
final sempre la trobaven?
La Supèrbia va
opinar que era un joc molt estúpid, però en el fons li molestava que la idea no
hagués estat seva. La Covardia va preferir no arriscar-se.
-Un, dos, tres...
–va començar a comptar la Bogeria.
La primera a
amagar-se va ser la Mandra que, com sempre, es va deixar caure darrere la pedra
del camí. La Fe va pujar al cel i l’Enveja es va ocultar darrere l’ombra del
Triomf que, amb el seu propi esforç, s’havia enfilat a la capçalada d’un arbre.
A la Generositat, cada lloc que trobava li semblava meravellós per a algú dels
seus amics: un llac net i clar per la Bellesa, l’ombra d’una flor per la
Timidesa, un cop de vent per a la Llibertat...
L’Egoisme, en
canvi, va trobar un lloc molt còmode i airejat, però tant sols per a ell. La
Mentida va anar a parar al fons dels oceans (o és mentida?), i la Passió i el
Desig es van refugiar en els volcans. No es recorda on es va amagar l’Oblit...
Quan la Bogeria
acabava de comptar, l’Amor encara no havia assolit el lloc, fins que va veure
un roser i, entendrit, va decidir amagar-se entre les seves flors. La Bogeria
va començar a buscar. La primera a aparèixer va ser la Mandra. A la Passió i el
Desig els va notar perquè van vibrar els volcans. Amb el Dubte va resultar més
fàcil perquè el van trobar assegut a sobre d’un tronc, indecís... Així els va
anar trobant a tots.
Però l’Amor no
apareixia enlloc. La Bogeria va buscar darrere de cada arbre, va bussejar en
cada rierol del planeta, va petjar els cims de les muntanyes i, quan estava a
punt de donar-se per vençuda, va albirar el roser. La Bogeria va agafar un
tronquet per poder observar millor el seu interior. De cop, va sentir un crit
dolorós. Les espines havien ferit els ulls de l’Amor. La Bogeria, que no sabia
què fer per disculpar-se, va plorar, va implorar i, fins i tot, va prometre que
seria el seu pigall.
Des d’aleshores,
des que per primera vegada es va jugar a fet i amagar a la Terra, l’Amor és cec
i la Bogeria l’acompanya sempre.
Guillermo Hernández
 | |
| http://edisonvm7.wordpress.com/ |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada